Seria estúpid i contraproduent cercar “solucions”, pal·liatius per fer la tecnologia més acceptable, més “ecològica”. Estem tan en contra dels dipòsits nuclears com dels aerogeneradors, no hi ha mitges tintes en aquest camp.
Alfredo Cóspito
La nuclearització és solament un aspecte més de la societat capitalista, la energia nuclear es promou segons bufen els vents dels interesso dels estats i el capital, la construcció de centrals nuclears i el seu manteniment és en si mateix un gran negoci que va més enllà de la producció d’energia.
El model de la societat nuclearitzada és bàsicament (apart de riscos greus per la salut d’humans i ecosistemes):
-Una societat centralitzada, les centrals, fins i tot les més petites, son nuclis d’alta densitat energètica (centrals), igual que les hidroelèctriques i les tèrmiques.
-Una societat jerarquitzada, una central nuclear és “per se” un engendra impossible de gestionar d’una manera que sigui “assembleària”.
-Una societat policial, la “seguretat” de les instal·lacions nuclears sols pot ser encomanada a estructures policials, militars o de seguretat privada homologues. –Una societat militaritzada, ja que les centrals son imprescindibles per el desenvolupament de les armes nuclears.
-Una societat que projecta el model centralitzat / jeràrquic i militaritzat en el temps, en els mil·lennis que dura l’activitat dels seus residus, que també han de ser gestionats d’una manera centralitzada, jeràrquica, amb control policial i/o militar…..
El sector nuclear resumeix en ell tot allò que ens fa esclaus, tot allò que ens pren la llibertat, tot allò que devasta la terra, és el mirall on es miren el capitalisme i els estats.
No es per tant estrany que la lluita contra les centrals nuclears tingués el pes que va tenir fins a finals dels anys 80, el que és estrany és que desprès dels “accidents” de Three Mile Island (1979), Chernobyl (1986) i Fukushima (2011) l’activisme antinuclear hagi deixat de ser popular i hagi acabat en mans d’organitzacions d’experts professionalitzats (com per exemple Greenpeace).
Actualment el sector nuclear viu una revifalla a lloms de la “crisi energètica”, amb perllongacions de la vida de reactors vells, al mon hi han més de 400 reactors operatius dels que uns 200 tenen autorització de funcionament a llarg termini i amb noves plantes (sobretot en països del Sud on la oposició és o dèbil o impossible), sobretot amb projectes de reactors petits i compactes que poden ser fabricats en sèrie.
En aquest marc de “blanqueig” de la aeració nuclear d’energia s’entén perquè la UE classifica aquesta procedència com “energia verda”.
Itàlia nuclear.
Itàlia, a més de tenir estacionades armes nuclears dels EUA al seu territori, tenia també 4 centrals d’usos ”pacífics”. A rel de l’accident de Chernobyl un referèndum derogatori (1987) va decidir eliminar les nuclears. Malgrat això l’Estat ronsejava i pretenia, per pressions de la industria, mantenir al menys dues en funcionament (Caorso i Montalto), finalment Itàlia va quedar lliure totalment de centrals nuclears…
Fins que amb l’arribada del Popolo della Libertà (Berlusconi) el 2009 es va replantejar de nou l’apertura de 4 noves centrals de tercera generació de la ma de la França de Sarkozy i d’EDF (Électricité de France), l’accident de Fukushima i el nou referèndum del 2011 van frustrar les expectatives pro-nuclears…
I el negoci subsegüent.
ANSALDO NUCLEARE.
Ansaldo va ser fundada originàriament a mitjans del segle XIX, va ser una corporació armamentística durant la primera guerra, i va contribuir al rearmament d’Itàlia sota el feixisme, actualment és un conglomerat enorme present en pràcticament tots els sectors de l’electromecànica.
Ansaldo Nucleare és una empresa controlada per Ansaldo Energia, fins que l’aturada nuclear de 1987 li va xafar la guitarra, es dedicava a les centrals nuclears refrigerades amb aigua, després de l’aturada i de la fallida de les maniobres polítiques per neutralitzar-la es va centrar en projectes a d’altres parts del mon. A principi de març Asaldo Nucleare, EDF (el principal productor d’electricitat nuclear del mon) i Edison (el segon productor Italià desprès de EON) van signar una carta conjunta d’intencions “per col·laborar en el desenvolupament de nova energia nuclear a Europa i promoure’n el desplegament, prospectivament també a Itàlia” aquestes tres corporacions prenen posicions front d’una hipotètica renuclearització d’Itàlia amb els nous reactors compactes.
Ansaldo Nucleare a participat en la construcció i disseny d’elements de centrals nuclears a la Xina, Romania, Eslovènia, Argentina, Regne Unit…, a França te contractes amb EDF per el disseny d’un reactor compacte i de Reactors Presuritzats de mitjana i gran escala
Participa també molt activament en el projecte internacional de fusió nuclear ITER amb diverses adjudicacions de contractes, entre ells el disseny de diversos Tokamak (cambra toroidal amb bobines magnètiques, és un giny que té per objectiu obtenir la fusió de les partícules del plasma) i diverses parts del reactor de Cadarache (la joia de la corona del projecte ITER).
Ansaldo Nucleare participa en el disseny dels reactors de IV generació (comercials cap l’any 2035) refrigerats amb metalls líquids pesats, disposa d’instal·lacions experimentals a Romania i el Regne Unit… i a l’ENEA italià de Brasimone.
El desenvolupament d’aquesta energia nuclear de IV generació s’articula al voltant de la European Sustainable Nuclear Industrial Initiative (ESNII), el president d’aquesta iniciativa no és altra que Roberto Andinolfi, que és també president de la Junta d’Ansaldo Nucleare que va ser l’objectiu d’Alfredo Cóspito el maig de 2012..
«En un matí de maig esplèndid vaig passar a l’acció i en aquestes poques hores vaig gaudir plenament de la vida. Per una vegada vaig deixar enrere la por i l’autoculpa i vaig desafiar el desconegut. En una Europa esquitxada de centrals nuclears, un dels principals culpables del desastre nuclear que vindrà ha caigut als meus peus.» declaració d’Alfredo Cóspito davant del tribunal.