Capitalisme és sequera. Contra l’espoli capitalista de l’aigua

Capitalismo es sequía!!. Contra el expolio capitalista del agua.

1.-Castellano

2.-Català

Los últimos tiempos (días, semanas, meses, años) se nos está bombardeando con información, iniciativas, demandas… sobre el agua, alrededor de dos conceptos, que generalmente se confunden aunque son muy diferentes. Por un lado la sequía que es un concepto ligado al tiempo meteorológico, que tiene un cierto componente aleatorio (tarde o temprano llueve… o no llueve) y el otro es la escasez de agua, que depende de la disponibilidad , puede haber mucha agua y por la intensidad de la demanda o el coste para obtenerla, ser un recurso escaso.

Ahora mismo nos encontramos con ambos aspectos, estamos ante un episodio de larga sequía (y las sequías según todas las previsiones seguirán siendo intensas y frecuentes), pero en un mundo mediado y gestionado por el capitalismo y debido a los consumos ligados a su funcionamiento , consumos de la industria (incluyendo el sector terciario, el turismo), de la agricultura industrial y de un estilo de vida consumidor, nos dirigimos a una situación “de escasez”.

El capitalismo devasta la tierra y expolia los recursos y sabe incluso, convertir la escasez en beneficio, y puede hacerlo hasta los límites biofísicos del planeta. Hay ejemplos a lo largo de la historia de esta capacita y tenemos algunos de estos muy de cerca.

En la situación actual, en que debido a la guerra parece haber “escasez” de energía, de alimentos y agua, las corporaciones energéticas y la industria agroalimentaria (incluida la distribución) están teniendo beneficios extras (sectores tan poco sospechosos como el BCE https://www.elperiodico.com/es/economia/20230605/lagarde-bce-pide-competencia-analice-sectores-mas-aumentan-beneficios-88332117 o el BCP https://www.europapress.es/economia/macroeconomia-00338/noticia-centeno-banco-portugal-dice-subida-beneficios-frena-caida-inflacion-20230530185939.html  argumentan en este sentido). Podemos decir con fundamento que el “capitalismo es escasez”… o diciéndolo de otra manera (confundiendo, como hacen ellos, escasez y sequía) que “el capitalismo es sequía”.

En Cataluña, según la Generalitat, un 70% del agua se dedica al sector agrícola, un 19% al doméstico (que incluye diversas actividades económicas urbanas, concretamente la hostelería que puede ser hasta el 4% y los servicios municipales) un 9 % la industria y un 2% la ganadería (consumo directo que no tiene cuenta el agua ligada a la alimentación animal, el riego de las materias primas).

El consumo del agua por la agroindustria:

Existe la fantasía de que en Cataluña el sector agrario está formado por campesinos que trabajan la tierra por su cuenta, un paraíso sin conflictos que cumple unas funciones sociales, previniendo incendios, despoblamiento… pero este espejismo está cada vez más alejado de la realidad.

No se dispone de demasiados datos, sólo los que se recogen cada 10 años en el censo agrario, el último fue en 2020. Referido al censo anterior el número de explotaciones se redujo en un 7,6%, mientras que la superficie media aumentó en un 7,4% (https://www.ine.es/prensa/cea_2020.pdf ) esto significa que la tierra se está concentrando en manos de grupos económicos ligados a menudo o bien a las familias latifundistas tradicionales ( Raventós, Pont, Ferrer, Vallcompanys…), o a los fondos internacionales de inversiones que desde hace un tiempo han desembarcado en la agricultura de la península. En Cataluña cada día se cierran dos pequeñas explotaciones agrícolas.

Los datos del reparto de la PAC van en el mismo sentido, en Cataluña los 22 primeros perceptores reciben más dinero que 22.649 pequeños, los primero reciben una media de 900.000€, mientras que los pequeños apenas 570€. Los primeros son Freixenet (familia Ferrer) con 6 millones, el tercero Codorniu (familia Raventós) con 3,3 millones, Migjorn con 1,7, Torres con 1,6… la pasta de Europa se reparte en función de la superficie desde hace unos ejercicios, ni siquiera es necesario que la tierra produzca beneficios. Dados estos antecedentes resulta evidente que el reparto de las posibles ayudas por la sequía, tanto del estado como de la UE iran en el mismo sentido.

La agroindustria convierte a los campesinos en poco más (o poco menos) que falsos autónomos, en riders de otro tipo, son los campesinos ligados por contrato a Borges, o los 2.500 ganaderos ligados al engorde integrado de Vallcompanys (5 millones de cerdos, 153 millones de pollos, 2.470 toneladas de piensos).

Las empresas vinculadas a los agroindustriales de toda la vida y las nuevas financiadas por los fondos, tienen como práctica generalizada la agricultura superintensiva, con un alto uso de maquinaria sofisticada, abonos químicos, plaguicidas, herbicidas, sistemas de riego, semillas transgénicas.

El maíz es un cultivo con grandes requerimientos de agua, myoritariamente transgénico (un 77% del plantado en Lérida. /ficheros_estatics/Superficie-Blat-de-moro-DUN-2021_Bustia-estadistica.pdf) y es un cultivo mayoritariamente destinado a la exportación y a la alimentación animal (el agua necesaria para producirlo no se contabiliza en la huella hídrica de la porcicultura).

Los almendros en regadío superintensivo necesitan  hasta 12.000m3 por ha, lo mismo que un campo de arroz. El sector de los frutos secos es uno de los que despiertan mayor interés en los fondos de inversión, por ejemplo Atlan Capital (ligado indirectamente a Mercadona) ha comprado 9.000ha de olivo y almendros, y está preparando 2.000 ha de pistacheros.

Para el Gobierno y la oposición, el problema del agua se reduce a mejorar su eficiencia, pero toda mejora va acompañada de un aumento del número de cosechas o la plantación de cultivos más consumidores y rentables, es lo que denuncian los de la “Assemblea Pagesa” en un manifiesto reciente (http://www.assembleapagesa.cat/crida-per-laigua-de-lassemblea-pagesa/ ) “el año pasado no se hizo nada para detener las segundas cosechas de cereal (cebada+maiz para pienso) mientras las reservas de Rialb se agotaban y se ponían en peligro algunas primeras cosechas” es la paradoja de Jevons (https://es.wikipedia.org/wiki/Paradoja_de_Jevons  ) después de la mejora se tiende a obtener más € por m3 consumido, aumentando la intensidad económica del riego.

Buena parte del agua consumida en el sistema agroindustrial va dirigido a la ganadería (industrial) para obtener productos cárnicos que, en su mayoría, son exportados y con ellos se exporta también el agua para producirlos y producir sus piensos…

El capitalismo agroindustrial es sequía!!.

El laberinto de los consumos “domésticos” (consumos urbanos):

Las estadísticas del consumo “doméstico” son difíciles de interpretar, en muchos municipios (la mayoría) dentro de esta categoría se incluyen los consumos de diversas actividades económicas (por ejemplo la hostelería, sobre todo la difusa) y servicios municipales, entonces los consumos por habitante pueden estar inflados. Por ejemplo en Naut Arant se consumen 837 litros diarios por habitante, mientras que por término general los consumos oscilan alrededor de los 100 litros, pero es que Naut Aran tiene en su término municipal Baqueira- Beret, con miles de turistas esquiadores y segundas residencias consumidoras de agua.

Lo mismo ocurre en otros municipios ligados al turismo de nieve (Alt Aneu 508, Vall de Boi 672 ) y también al turismo de playa (Begur 551, Pals 473, Port de la Selva 472… y también, aunque menos, los municipios a donde van los de “mediopelo” Salou 198, Sitges 189…).

El consumo turístico, consumos de hoteles, piscinas, ornamentación vegetal de los establecimientos tiene un peso determinante, pero difícil de evaluar, según algunas estadísticas de la Generalitat, los usos industriales y otras actividades económicas consumen un 30% del total facturado. Para hacer “sostenible” el consumo turístico desde el Departament d’Empresa se ha articulado un “Compromís Nacional per un Turisme Responsable” (https://empresa.gencat.cat/ca/treb_ambits_actuacio/turisme/compromisturisme/ uno de esos artefactos del naming sin contenido real), este compromiso, firmado por 147 entidades (desde la Abadia de Montserrat, hasta CCOO, la UGT i l’Unió de Pagesos, desde los ecologistas del IAEDEN hasta Foment del Treball…), este compromiso se marca el objetivo de conseguir que el consumo de cada turista “converja” con el de los residentes para el año… 2040 (¡¡dentro de 17 años!!).

El consumo de agua tiene un fuerte sesgo de clase, los municipios con menos renta, como Badia del Vallès que tiene un consumo de 86 litros por habitante y día, o L’Hospitalet 97, o Santa Coloma 98… estos municipios consumen menos, por el contrario los más ricos, como Matadepera que tiene 159, Sant Cugat 141, Sant Just Desvern 135… incluso dos municipios turísticos casi adyacentes, como Torredembarra 158 litros y Altafulla 192, tienen unos consumos vinculados a la clase (la renta) y a la renta de los turistas!. Hay que tener en cuenta también que una parte significativa del consumo en los hogares de bajos recursos puede derivarse del uso de electrodomésticos viejos o ineficientes, tanto lavadoras como calentadores.

En estos momentos la gestión del suministro de agua en Cataluña están en manos de empresas privadas, un 77% de la población están bajo el control de las empresas privadas de suministro, concretamente en manos de AGBAR y AQUALIA y muy por detrás Global Omnium/Aguas de Valencia.

El suministro de agua es un negocio seguro, los clientes están cautivos pues no hay posibilidad de buscar un suministrador diferente y estamos “obligados” a consumir lo que nos suministran; estas empresas disponen de concesiones muy potentes, que les permite controlar el mercado .

Desde el gobierno (ya demanda de las corporaciones) se nos da una solución basada en el cemento, construir dos nuevas desalizadoras y algunas instalaciones de regeneración de aguas depuradas, naturalmente la construcción (250 millones) y mantenimiento a cargo de dinero público y la comercialización del recurso en manos privadas. Hay que tener en cuenta el alto coste energético (y de emisiones) y el impacto de las salmueras vertidas en el mar.

Las actividades de AGBAR y las demás corporaciones del agua no se limitan a Europa, se extienden también al resto del mundo con un extractivismo de raíz colonial. AGBAR tiene una fuerte presencia en el mundo, sobre todo en países periféricos donde actúa como potencia extractivista colonial, está implantada en todos los continentes, en 9 países en África (por ejemplo Angola, Argelia, Egipto Nigeria…) , 11 en América (Brasil, Chile, Colombia, México…), 16 en Asia (China, Indonesia, India, Malasia, Líbano…), 24 en Europa (desde Alemania a Rusia), en total 62 países .

El capitalismo turístico es sequía!!, el capitalismo de traficantes de agua (AGBAR) es sequía!!

Las instituciones, los medios y las ONG ecologistas como fabricantes del discurso devastador.

El consumo doméstico como hemos visto representa una parte relativamente pequeña de todo el tráfico de agua, además este consumo en los hogares de España es relativamente bajo respecto al de otros países. La media europea está en 150 litros habitando año, España consume 132 litros, muy lejos pero de los más consumidores como Suiza con 300 o Italia 245, algo menos que Suecia 140 y algo más que Alemania que consume 128, bien lejos pero Eslovaquia con sólo 78 litros.

Dentro de un mundo capitalista, gobernado por el consumo compulsivo, los consejos buenistas del tipo recoger el agua de la ducha mientras se calienta,  ahorrando cuando te afeitas o no dejando a los niños jugar con agua, han tener por fuerza un impacto limitado. Los 132 litros españoles, incluso si se bajas a 100, no limitarían el impacto de la sequía. ¿Cuál es el objetivo de las campañas?

El objetivo de estas campañas institucionales (o parainstitucionales) es el mismo que el de todo el discurso del cambio climático, cogen un problema real, generado por el propio capital, lo rentabilizan y lo convierten en beneficios. Además trafican con la culpa y la rentabilizan. La culpa es una materia prima que, aunque abundante, cotiza al alza.

Las instituciones y las ONG del capitalismo son sequía!!

Sin el sistema tecnoindustrial, sin la agroindustria, sin los patrones de consumo del capitalismo, el impacto de la carencia de lluvia no sería el mismo. Sin el agravamiento del cambio global (incluido el climático) el impacto de los fenómenos meteorológicos extremos sería mucho menor…

SOLO PODEMOS DETENER LA DEVASTACIÓN DE LA TIERRA ABOLIENDO LOS ESTADOS Y EL CAPITAL.

Terra i Llibertat, anarquistes contra la devastació de la terra

devastacio@riseup.net, https://malclima.blackblogs.org

Els darrers temps (dies, setmanes, mesos, anys) se’ns està bombardejant amb informació, iniciatives, demandes… sobre l’aigua, tot al voltant de dos conceptes, que generalment es confonen encara que son ben diferents. Per un cantó la sequera que és un concepte lligat al temps meteorològic, que te un cert component aleatori (tard o d’hora plou… o no plou) i l’altre és la escassedat d’aigua, que depèn de la disponibilitat, pot haver molta aigua i per la intensitat de la demanda o el cost per obtenir-la, esser un recurs escàs.

Ara mateix ens trobem amb els dos aspectes, estem davant d’un episodi de llarga sequera (i les sequeres segons totes les previsions seguiran essent intenses i freqüents), però en un mon mediat i gestionat pel capitalisme i degut als consums lligats al seu funcionament, consums de la industria (incloent el sector terciari, el turisme), de l’agricultura industrial i d’un estil de vida consumidor, ens dirigim a una situació “d’escassedat”.

El capitalisme devasta la terra i espolia els recursos i sap, fins i tot convertir la escassedat en benefici, i pot fer-ho fins els límits biofísics del planeta. Hi ha exemples al llarg de la història d’aquesta capacita i en tenim alguns de ben a prop. 

En la situació actual, en que degut a la guerra sembla que hi ha “escassedat” d’energia, d’aliments i aigua, les corporacions energètiques i la indústria agroalimentària (inclosa la distribució) estan tenint beneficis extres (sectors tan poc sospitosos com el BCE o el https://www.elperiodico.com/es/economia/20230605/lagarde-bce-pide-competencia-analice-sectores-mas-aumentan-beneficios-88332117 o el BCP https://www.europapress.es/economia/macroeconomia-00338/noticia-centeno-banco-portugal-dice-subida-beneficios-frena-caida-inflacion-20230530185939.html argumenten en aquest sentit). Podem dir doncs amb fonament que el “capitalisme es escassedat”… o dient-ho d’una altra manera (confonent, com fan ells, escassedat i sequera) que “el capitalisme és sequera”.

A Catalunya, segons la Generalitat, un 70% de l’aigua es dedica al sector agrícola, un 19% al domèstic (que inclou diverses activitats econòmiques urbanes, concretament la hoteleria que pot ser fins el 4% i els serveis municipals) un 9% la industria i un 2% la ramaderia (consum directa que no te en conta l’aigua lligada a l’alimentació animal, el reg de les matèries primeres).

El consum de l’aigua per l’agroindustria:

Hi la fantasia de que a Catalunya el sector agrari està format per pagesos que treballen la terra per el seu compte, un paradís sense conflictes que acompleix unes funcions socials, prevenint incendis, despoblament… però aquest miratge cada cop està més allunyat de la realitat.

No es disposa de masses dades, sols les que es recullen cada 10 anys al cens agrari, el darrer va ser el 2020. Referit al cens anterior el nombre d’explotacions es va reduir en un 7,6%, mentre que la superfície mitjana va augmentar en un 7,4% (https://www.ine.es/prensa/cea_2020.pdf ) això vol dir que la terra s’està concentrant en mans de grups econòmics lligats sovint o be a les famílies latifundistes tradicionals (Raventós, Pont, Ferrer, Vallcompanys…), o als fons internacionals d’inversions que des de fa un temps han desembarcat en l’agricultura de la península. A Catalunya cada dia es tanquen dues petites explotacions agrícoles.

Les dades del repartiment de la PAC van en el mateix sentit, a Catalunya els 22 primers perceptors reben més diners que 22.649 petits, els primer reben una mitjana de 900.000€, mentre que els menuts tot just 570€. Els primers son Freixenet (família Ferrer) amb 6 milions,  els tercer Codorniu (família Raventós) amb 3,3 milions, Migjorn amb 1,7, Torres amb 1,6… la pasta d’Europa es reparteix en funció de la superfície des de fa uns exercicis, ni tan sols cal que la terra produeixi beneficis. Donat aquests antecedents resulta evident que el repartiment de les possibles ajudes per la sequera, tant de l’estat com de la UE anirà en el mateix sentit.

La agroindústria converteix als pagesos en poc més (o poc menys) que falsos autònoms, en riders d’una altra mena, son els pagesos lligats per contracte a Borges, o els 2.500 ramaders lligats a l’engreix integrat de Vallcompanys (5 milions de porcs, 153 milions de pollastres, 2.470 tones de pinsos).

Les empreses vinculades als agroindustrials de tota la vida i les noves finançades per els fons practiquen d’una manera generalitzada l’agricultura superintensiva, alta en l’ús de maquinaria sofisticada, adobs químics, plaguicides, herbicides, sistemes de reg, llavors transgèniques.

El blat de moro és un conreu amb grans requeriments d’aigua, transgènic majoritàriament (un 77% del plantat a Lleida https://agricultura.gencat.cat/web/.content/de_departament/de02_estadistiques_observatoris/02_estructura_i_produccio/02_estadistiques_agricoles/05_omg/documents/fitxers_estatics/Superficie-Blat-de-moro-DUN-2021_Bustia-estadistica.pdf) i és un conreu majoritàriament destinat a la exportació i a l’alimentació animal (l’aigua necessària per produir-lo no es comptabilitza en la petjada hídrica de la porcicultura).

Els ametllers en regadiu superintensiu venen a necessitar fins a 12.000m3 per ha, el mateix que un camp d’arròs. El sector dels fruits secs és un dels que desperten més interès en els fons d’inversió, per exemple Atlan Capital (lligat indirectament a Mercadona) ha comprat 9.000ha d’olivera i ametlles, i esta preparant 2.000 ha de pistatxers.

Per el Govern i la oposició, el problema de l’aigua es redueix a millorar-ne la eficiència, però tota millora va acompanyada d’un augment del nombre de collites o la plantació de conreus més consumidors i rendibles, és el que denuncien els de l’assemblea pagesa en un manifest recent (http://www.assembleapagesa.cat/crida-per-laigua-de-lassemblea-pagesa/ ) “l’any passat no es va fes res per aturar les segones collites de cereal (ordi+panís per pinso) mentre les reserves de Rialb s’esgotaven i es posaven en perill algunes primeres collites” és la paradoxa de Jevons (https://es.wikipedia.org/wiki/Paradoja_de_Jevons ) després de la millora es tendeix a obtenir més € per m3, augmentant la intensitat econòmica del reg.

Bona part de l’aigua consumida al sistema agroindustrial va dirigit a la ramaderia (industrial) per obtenir productes càrnics que, majoritàriament, son exportats i amb ells s’exporta també l’aigua per produir-los i produir el seus pinsos…

El capitalisme agroindustrial és sequera!!.

El laberint dels consums “domèstics” o millor dit urbans:

Les estadístiques del consum “domèstic” son difícils d’interpretar, a molt municipis (la majoria) dins d’aquesta categoria s’inclouen els consums de diverses activitats econòmiques (per exemple l’hostaleria, sobretot la difusa) i serveis municipals, llavors el consums per habitant poden estar inflats. Per exemple a Naut Arant es consumeixen 837 litres diaris per habitant, mentre que per terme general els consums oscil·len al voltant dels 100 litres, però és que Naut Aran te en el seu terme municipal Baqueira-Beret, amb milers de turistes esquiadors i segones residències consumidores d’aigua.

El mateix passa a d’altres municipis lligats al turisme de neu (Alt Aneu 508, la Vall de Boi 672 ) i també al turisme de platja (Begur 551, Pals 473, Port de la Selva 472… i també, encara que menys, els municipis on van els de “mediopelo” Salou 198, Sitges 189…).

El consum turístic, consums d’hotels, piscines, ornamentació vegetal dels establiments te un pes determinant, però difícil d’avaluar, segons algunes estadístiques de la Generalitat els usos industrials i altres activitats econòmiques consumeixen un 30% del total facturat. Per fer “sostenible” el consum turístic des del Departament d’Empresa s’ha articulat un Compromís Nacional per un Turisme Responsable (https://empresa.gencat.cat/ca/treb_ambits_actuacio/turisme/compromisturisme/ un dels típics artefactes del naming, sense contingut real), aquest compromís signat per 147 entitats (des de l’Abadia de Montserrat, fins CCOO, UGT i la Unió de Pagesos, des de els ecologistes de IAEDEN fins Foment del treball), aquest compromís es marca l’objectiu d’aconseguir que el consum de cada turista convergeixi amb el dels residents per l’any… 2040 (d’aquí 17 anys!!!).

El consum d’aigua te un fort biaix de classe, els municipis amb menys renda, com Badia que te un consum de 86 litres per habitant i dia, o l’Hospitalet 97, o Santa Coloma 98… aquests municipis consumeixen menys, per contra els més rics, com Matadepera que en te 159, Sant Cugat 141, Sant Just Desvern 135… fins i tot dos municipis turistics quasi adjacents, com Torredembarra 158 litres i Altafulla 192, tenen uns consums vinculats a la classe (la renda) i al turisme!. S’ha de contar també que una part significativa del consum en les llars de baixos recursos pot derivar-se de l’ús d’electrodomèstics vells o ineficients, tant rentadores com escalfadors.

Hores d’ara la gestió del subministrament d’aigua a Catalunya estan en mans d’empreses privades, un 77% de la població estan sota el control de les empreses privades de subministrament, concretament en mans de AGBAR i AQUALIA i molt per darrera Global Omnium/Aguas de Valencia.

El subministrament d’aigua és un negoci segur, els clients estan captius doncs no hi ha possibilitat de buscar un subministrador diferent i estem “obligats” a consumir el que ens subministren, aquestes empreses disposen de concessions molt potents, que els permet controlar el mercat.

Des de el govern (i a demanda de les corporacions) se’ns dona una solució basada en el ciment, construir  dues noves dessalitzadores i algunes instal·lacions de regeneració d’aigües depurades, naturalment la construcció (250 milions) i manteniment a càrrec de diners públics i la comercialització del recurs en mans privades. Cal tenir en compte l’alt cost energètic (i d’emissions) i l’impacte de les salmorres abocades al mar.

Les activitats d’AGBAR i les altres corporacions de l’aigua no es limiten a Europa, s’estenen també a la resta del mon amb un extractivisme de rel colonial. AGBAR te una forta presencia al mon, sobretot en països perifèrics on actua com potencia extractivista colonial, està implantada a tots els continents, a 9 països a l’Àfrica (per exemple Angola, Algèria, Egipte Nigèria…), 11 a Amèrica (Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic…), 16 a Àsia (Xina, Indonèsia, Índia, Malàisia, Líban…), 24 a Europa (des de Alemanya a Rússia), en total 62 països.

El capitalisme turístic és sequera!!, el capitalisme de traficants (AGBAR) d’aigua és sequera!!

Les institucions, els medis i les ONG’s ecologistes com fabricants del discurs devastador.

El consum domèstic com hem vist representa una part relativament petita de tot el tràfic d’aigua, a més aquest consum a les llars de l’Estat Espanyoles relativament baix respecte al d’altres països. La mitjana europea està en 150 litres habitant any, l’Estat Espanyol consumeix 132 litres, ben lluny però del més consumidors com Suïssa amb 300 o Itàlia 245, una mica menys que Suècia 140 i una mica més que Alemanya que en consumeix 128, ben lluny però Eslovàquia amb sols 78 litres.

Dins d’un mon capitalista, governat pel consum compulsiu, els consells bonistes del tipus recollir l’aigua de la dutxa mentre s’escalfa, o estalviant quan t’afaites han de tenir per força un impacte limitat. Els 132 litres espanyols, fins i tot si es baixes a 100 no limitarien l’impacte de la sequera. Quin és doncs l’objectiu de les campanyes?

L’objectiu d’aquestes campanyes institucionals (o parainstitucionals) és el mateix que el de tot el discurs del canvi climàtic, agafen un problema real, generat per el mateix capital i el rendibilitzen i el converteixen en beneficis. A més trafiquen amb la culpa i rendibilitzen. La culpa es una matèria primera que, encara que abundant, cotitza a l’alça.

Les institucions i les ONG’s del capitalisme son sequera!!

Sense el sistema tecnoindustrial, sense l’agroindustria, sense els patrons de consum del capitalisme, l’impacte de la manca de pluja no seria el mateix. Sense l’agreujament del canvi global (inclòs el climàtic) l’impacte dels fenòmens meteorològics extrems seria menor…

SOLS PODEM ATURAR LA DEVASTACIÓ DE LA TERRA ABOLINT ELS ESTATS I EL CAPITAL.

Terra i Llibertat, anarquistes contra la devastació de la terra

devastacio@riseup.net, https://malclima.blackblogs.org

La nocivitat dels ports més enllà del creurisme. El cas de Port de Barcelona.

1.-Català

2.-Castellà

1.-

Fins ben entrat el segle XIX, els ports han estat una peça clau en la industrialització del mon i en la formació de la societat capitalista, malgrat el gran canvi que va suposar la aparició del ferrocarril el transport terrestre era molt minoritari respecte al marítim. Des de llavors el ferrocarril i la carretera han anat guanyant posicions, de tota manera, actualment, el transport marítim encara abasta el 79% de les mercaderies (a nivell mundial), mentre que per carretera es queda en el 20% i el ferrocarril és cada cop més reduït, i no arriba al 1% (resultat de la petromobilitat).

Els ports son el coll d’ampolla del sistema tecnoindustrial, per els ports entren les matèries primeres per el funcionament de la industria i els combustibles necessaris per la mobilitat i la producció d’energia, també els productes manufacturats a d’altres indrets, i surt matèria vers altres països i productes manufacturats a la zona. Al ser el bypass del capitalisme és inconcebible plantejar-ne un decreixement dins del marc d’un mon amb estats i capitalisme.

Dins l’Estat, Barcelona ocupa el tercer lloc en tràfec de mercaderies (66,4 milions de tones) desprès de la Badia d’Algeciras i el port de València (105 i 85 milions respectivament). El port de Barcelona s’ha anat desenvolupant com a peça fonamental de la industrialització, però recentment ha anat derivant vers la economia de serveis, concretament el tràfec de passatgers.

Fins fa ben poc, unes desenes d’anys, el moviment de passatgers era mínim comparat amb el transport de mercaderies, però en les darreres dècades s’ha implantat l’activitat creuerista en la que tant els passatgers com les ciutats que visiten (habitants inclosos) son les noves mercaderies, el port de Barcelona no va començar a destacar com a base de creuers fins a finals dels 90 quan va superar els 500.000 passatgers, a partir de llavors el creurisme no ha parat de créixer (menys durant el confinament), l’any passat va arribar als 2,3 milions, aquest any les projeccions pronostiquen que passaran dels 3 milions i la perspectiva és arribar en un futur proper als 4 milions, Barcelona és el cinquè port mundial de creuers, per darrera dels ports del Carib, i és el primer del Mediterrani..

La nocivitat no va sols en una direcció, Barcelona pateix l’impacte gentrificador (vaja paraulota!!) dels viatgers, però molts barcelonins son també creueristes, dels 2,9 milions de catalans que viatgen per turisme a l’estranger (fora d’Espanya) una bona part serà algun dels 500.000 creueristes espanyols. Hi h opcions de creuer força “econòmiques”, segons algunes publicacions (https://www.crucerosmediterraneo.com/descubre/cuanto-cuesta-un-crucero/ ) els preus per el Mediterrani 5 o 7 dies poden rondar els 500, força a l’abast per tots els “mediopelo”.

És cert que el creurisme te un gran impacte per la la nocivitat que produeix (gentrificació, precarietat, contaminació, distorsió del mercat de l’habitatge…), però no s’ha de menystenir la del transport de mercaderies, ens centrarem en el granel, líquid o sòlid, malgrat que en contenidors i envasats és ben segur que no es queden curts en malignitat.

El “moll d’inflamables” també dit moll de l’Energia, és una mena de península de la ZAL  (https://www.portdebarcelona.cat/es/web/el-port/mapa-guia ), en aquest moll s’agrupen sobretot empreses que trafiquen amb derivats del petroli com EXOLUM CORP SA (CLH), ENAGAS, MEROIL, NATURGY, KOALAGAS, PETROMIRALLES… de riscos evidents, però a part hi han empreses que maneguen productes químics més indeterminats (a demanda), alguns d’ells molt “dolents”, aquestes empreses son (no és una relació exhaustiva) TERMINALES QUIMICOS SA (TERQUIMSA), QUIMIDROGA SA, RELISA, TEPSA… i també TRADEBE i TMA que es dediquen a la gestió de residus dels vaixells del port. Aquestes 5 empreses estan afectades per la directiva SEVESO i manipulen compostos de risc, tòxics, corrosius  i especialment el diisocianat de toluè (https://www.ilo.org/dyn/icsc/showcard.display?p_card_id=339&p_edit=&p_version=2&p_lang=es ) que és un possible carcinogen.

Al mapa de Protecció Civil de Catalunya (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.31782,2.02266,5z  ) podem veure que la zona d’alerta abasta mitja Barcelona, fins la Plaça de les Glòries i més enllà de la Sagrada Família, Esplugues, l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat…  i que la zona d’intervenció bona parts de les rodalies del port:

El negoci del port cada cop més passa a mans de fons d’inversió diversos i corporacions multinacionals. Les empreses concessionàries (el terreny és de l’autoritat portuària) volen maximitzar els beneficis, fins i tot comprometen la seguretat, i porten una política d’externalització i de repressió sindical… aquesta situació a generat nombrosos conflictes (https://twitter.com/BcnTepsa/status/1485860028389208065 ) i accidents, com els que va tenir TEPSA quan un treballador externalitzat va patir cremades en un 65% del cos, o el 2021 quan va sobreeixir un tanc i es va vessar gasolina produint una atmosfera explosiva, o el de TMA el mateix 2021 que va patir una fuita de clor amb un treballador ferit.

El granel sòlid no aixeca tantes suspicàcies com el líquid però, com veurem, també te una bona càrrega de nocivitat i segurament carrega amb més víctimes mortals que el líquid.

Al port hi ha 5 terminals de granels sòlids (a part de la del cacau i el cafè), Portcement, Cargil, Bunge Ibérica, Ergransa i Tramer.

Portcement és una terminal propietat de les tres cimenteres que operen a Catalunya (Cementos Molins, CEMEX i Cementos Portland Valderrivas) embarca entre 500.000 i un 1.000.000 de tones segons el mercat internacional, és ben coneguda la nocivitat de ciment, ja sigui en la seva producció o en el seu us (formigó per la construcció i les obres públiques).

El port de Barcelona és l’epicentre del tràfic de soja, a nivell català, espanyol i europeu, per el port de Barcelona entren 1,6 milions de tones de faves de soja i 1.600 de farina, procedents sobretot del Brasil i es produeixen 1,19 milions de tones de farina i 285.000 d’oli, aquesta farina es dedica a la producció de pinsos per la ramaderia industrial (https://www.soberaniaalimentaria.info/images/estudios/El%20papel%20de%20Catalunya%20y%20el%20Port%20de%20Barcelona_ES.pdf ).

Tot aquest tràfic el realitzen 3 terminals, Cargil, Bunge Ibérica i Ergransa, les dues primeres son corporacions internacionals que dominen el mercat mundial i que tenen al port fàbrica de farina i oli, el tercer és un operador local que fa de pas intermedi entre la descarrega i la fàbrica de Bunge.

Els efectes del conreu de soja al Brasil i l’Argentina (els majors productors junt als EUA) son ben coneguts, enverinament i devastació de la terra i els ecosistemes (incloses persones), destrucció de cultures i relacions socials, corrupció política i econòmica… i els efectes de la ramaderia industrial també, la contaminació de sols i l’aigua i el patiment dels animals estabulats i sacrificats.

La soja ha tingut altres efectes a Barcelona mateixa, entre 1981 i 1996 es van registrar 26 brots d’asma a Barcelona, que van afectar a 688 persones i van originar 40 ingressos a la UCI i 20 morts… el causant era la pols de soja generada per la descarrega dels vaixells (https://elpais.com/elpais/2014/05/05/planeta_futuro/1399308337_768528.html ), incorporats diversos sistemes de filtrat els episodis van remetre, però l’asma és ja una epidèmia de la que no es coneixen massa les causes, però que sens dubte estan lligades a l’ambient de la societat tecnoindustrial i al consum dels seus bens.

Finalment Tramer forma part de l’ICL Group, multinacional en posició dominant al mercat de fertilitzants, és el sisè productor mundil de potassa, és també la propietària de les mines de l’Alt Llobregat (Sallent, Súria i Cardona), a la seva terminal del port de Barcelona es dona sortida a bona part de la producció del Bages 598.000 tones de potassa i unes 600.000 de sal. El potassi és un element clau en la fertilització mineral (el triangle NPK) i un pilar en l’agricultura industrial.

L’adobat mineral contamina les aigües superficials i subterrànies, l’explotació de la mina genera muntanyes de residus salins (el Cogullo a Sallent) i, donades les condicions de treball a les mines víctimes d’accidents (https://elpais.com/espana/catalunya/2023-03-09/varios-trabajadores-muertos-en-una-mina-en-suria-tras-un-desprendimiento.html , https://prevention-world.com/actualidad/noticias/barcelona-muere-minero-accidente-sallent/ … etc).

Els ports no son sols nodes de mobilitat per on circulen els passatgers i les mercaderies, sinó peses que configuren el seu entorn seguint les pautes marcades per la societat tecnoindustrial capitalista, son indestriables del mon de dominació i devastació en que vivim, i la seva desaparició va lligada a la d’aquest mon.

2.-Castellà

Hasta bien entrado el siglo XIX los puertos han sido pieza clave en la industrialización del mundo y en la formación de la sociedad capitalista, a pesar del gran cambio que supuso la aparición del ferrocarril, el transporte terrestre era muy minoritario respecto al marítimo. Desde entonces el ferrocarril y la carretera han ido ganando posiciones, de todos modos, actualmente, el transporte marítimo aún abarca el 79% de las mercancías (a nivel mundial), mientras que por carretera se queda en el 20% y el ferrocarril es cada vez más reducido, y no llega al 1% (resultado de la petromovilidad ).

Los puertos son el cuello de botella del sistema tecnoindustrial, por los puertos entran las materias primas para el funcionamiento de la industrial y los combustibles necesarios para la movilidad y la producción de energía, también los productos fabricados en otros lugares, y sale materia hacia otros países y productos fabricados en la zona. Al ser el bypass del capitalismo es inconcebible plantear un decrecimiento en el marco de un mundo con estados y capitalismo.

Dentro del Estado, Barcelona ocupa el tercer puesto en trasiego de mercancías (66,4 millones de toneladas) después de la Bahía de Algeciras y el puerto de Valencia (105 y 85 millones respectivamente). El puerto de Barcelona se ha ido desarrollando como pieza fundamental de la industrialización, pero recientemente ha ido derivando hacia la economía de servicios, concretamente el trasiego de pasajeros. Hasta hace poco, unas decenas de años, el movimiento de pasajeros era mínimo comparado con el transporte de mercancías, pero en las últimas décadas se ha implantado la actividad crucerista en la que tanto los pasajeros como las ciudades que visitan (habitantes incluidos) son las nuevas mercancías, el puerto de Barcelona no empezó a destacar como base de cruceros hasta finales de los 90 cuando superó los 500.000 pasajeros, a partir de entonces el crucerismo no ha parado de crecer (menos durante el confinamiento ) , el año pasado alcanzó los 2,3 millones, este año las proyecciones pronostican que pasarán de los 3 millones y la perspectiva es llegar en un futuro a los 4 millones, Barcelona es el quinto puerto mundial de cruceros, por detrás de los puertos del Caribe, y es el primero del Mediterráneo.

La nocividad no va solo en una dirección, Barcelona sufre el impacto gentrificador (¡¡vaya palabreja!!) de los viajeros, pero muchos barceloneses son también cruceristas, de los 2,9 millones de catalanes que viajan por turismo al extranjero (fuera de España) una buena parte será alguno de los 500.000 cruceristas españoles. Hay opciones de crucero bastante “económicas”, según algunas publicaciones (https://www.crucerosmediterraneo.com/descubre/cuanto-cuesta-un-crucero/ ) los precios para el Mediterráneo 5 o 7 días pueden rondar los 500, bastante al alcance por todos los “mediopelo”.

Es cierto que el crucerismo tiene un gran impacto por la nocividad que produce (gentrificación, precariedad, contaminación, distorsión del mercado de la vivienda…), pero no hay que menospreciar la del transporte de mercancías, nos centraremos en el transporte a granel, líquido o sólido, aunque en contenedores y envasados es seguro que no se quedan cortos en malignidad.

El “muelle de inflamables” también llamado muelle de la Energía, es una especie de península de la ZAL (https://www.portdebarcelona.cat/es/web/el-port/mapa-guia  ), en este muelle se agrupan sobre todo empresas que trafican con derivados del petróleo como EXOLUM CORP SA (CLH), ENAGAS, MEROIL, NATURGY, KOALAGAS, PETROMIRALLAS… de riesgos evidentes, pero aparte hay empresas que manejan productos químicos más indeterminados (a demanda), algunos de ellos muy “malos”, estas empresas son (no es una relación exhaustiva) TERMINALES QUIMICOS SA (TERQUIMSA), QUIMIDROGA SA, RELISA, TEPSA… y también TRADEBE y TMA que se dedican a la gestión de residuos de los barcos del puerto . Estas 5 empresas están afectadas por la directiva SEVESO y manipulan compuestos de riesgo, tóxicos, corrosivos y especialmente el diisocianato de tolueno (https://www.ilo.org/dyn/icsc/showcard.display?p_card_id=339&p_edit=&p_version=2&p_lang =es)que es un posible carcinógeno). En el mapa de Protección Civil de Cataluña (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.31782,2.02266,5z ) podemos ver que la zona de alerta abarca media Barcelona, hasta la Plaza de las Glòries y más allá de la Sagrada Familia, Esplugues, Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, El Prat… y la zona de intervención buena partes de las cercanías del puerto (imagen 2).

El negocio del puerto pasa cada vez más a manos de fondos de inversión diversos y corporaciones multinacionales. Las empresas concesionarias (el terreno es de la autoridad portuaria) quieren maximizar los beneficios, incluso comprometen la seguridad, y llevan una política de externalización y de represión sindical… esta situación ha generado numerosos conflictos (https://twitter.com/BcnTepsa/status/1485860028389208065) y accidentes, como los que tuvo TEPSA cuando un trabajador externalizado sufrió quemaduras en un 65% del cuerpo, o en el 2021 cuando sobresalió un tanque y se derramó gasolina , o el de TMA en el mismo 2021 que sufrió un escape de cloro con un trabajador herido.

El granel sólido no levanta tantas suspicacias como el líquido pero, como veremos, también tiene una buena carga de nocividad y seguramente carga con más víctimas mortales que el líquido.

En el puerto hay 5 terminales de graneles sólidos (aparte de la del cacao y el café), Portcement, Cargil, Bunge Ibérica, Ergransa y Tramer.

Portcement es una terminal propiedad de tres cementeras que operan en Cataluña (Cementos Molins, CEMEX y Cementos Portland Valderrivas) embarca entre 500.000 y un 1.000.000 de toneladas según el mercado internacional, es bien conocida la nocividad de cemento, ya sea en la su producción o en su uso (hormigón por la construcción y las obras públicas).

El puerto de Barcelona es el epicentro del tráfico de soja, a nivel catalán, español y europeo, por el puerto de Barcelona entran 1,6 millones de toneladas de habas de soja y 1.600 de harina, procedentes sobre todo de Brasil y se producen ,19 millones de toneladas de harina y 285.000 de aceite, esta harina se dedica a la producción de piensos por la ganadería industrial (https://www.soberaniaalimentaria.info/images/estudios/El papel de Catalunya y  el Port de Barcelona_ES.pdf ). Todo este tráfico lo realizan 3 terminales, Cargil, Bunge Ibérica y Ergransa, las dos primeras son corporaciones internacionales que dominan el mercado mundial y que tienen en el puerto fábrica de harina y aceite, el tercero es un operador local que es el paso intermedio entre la descarga y la fábrica de Bunge. Los efectos del cultivo de soja en Brasil y Argentina (los mayores productores junto a EE.UU.) son bien conocidos, envenenamiento y devastación de la tierra y los ecosistemas (incluidas personas), destrucción de culturas y relaciones sociales, corrupción política y económica. .. y los efectos de la ganadería industrial también, la contaminación de suelos y el agua y el sufrimiento de los animales estabulados y sacrificados.

La soja ha tenido otros efectos en la propia Barcelona, entre 1981 y 1996 se registraron 26 brotes de asma en Barcelona, que afectaron a 688 personas y originaron 40 ingresos en la UCI y 20 muertes… el causante era el polvo de soja generado por la descarga de los barcos (https://elpais.com/elpais/2014/05/05/planeta_futuro/1399308337_768528.html ), incorporados varios sistemas de filtrado los episodios remitieron, pero el asma es ya una epidemia de la que no se conocen demasiado las causas, pero que sin duda están ligadas al ambiente de la sociedad tecnoindustrial y al consumo de sus bienes.

Finalmente Tramer forma parte del ICL Group, multinacional en posición dominante en el mercado de fertilizantes, es el sexto productor mundial de potasa, es también la propietaria de las minas del Alt Llobregat (Sallent, Súria y Cardona). En su terminal del puerto de Barcelona se da salida en buena parte de la producción del Bages 598.000 toneladas de potasa y unas 600.000 de sal. El potasio es un elemento clave en la fertilización mineral (el triángulo NPK) y un pilar en la agricultura industrial.

El abonado mineral contamina las aguas superficiales y subterráneas, la explotación de la mina genera montañas de residuos salinos (Cogullo en Sallent) y, dadas las condiciones de trabajo en las minas víctimas de accidentes (https://elpais.com/espana/catalunya/2023-03-09/varios-trabajadores-muertos-en-una-mina-en-suria-tras-un-desprendimiento.html , https://prevention-world.com/actualidad/noticias/barcelona -muere-minero-accidente-sallent/ … etc).

Los puertos no son sólo nodos de movilidad por donde circulan los pasajeros y las mercancías, sino piezas que configuran su entorno siguiendo las pautas marcadas por la sociedad tecnoindustrial capitalista, son inseparables del mundo de dominación y devastación en que vivimos, y su desaparición va ligada a la de este mundo.

la nuclearització de la terra

Seria estúpid i contraproduent cercar “solucions”, pal·liatius per fer la tecnologia més acceptable, més “ecològica”. Estem tan en contra dels dipòsits nuclears com dels aerogeneradors, no hi ha mitges tintes en aquest camp.

Alfredo Cóspito

La nuclearització és solament un aspecte més de la societat capitalista, la energia nuclear es promou  segons bufen els vents dels interesso dels estats i el capital, la construcció de centrals nuclears i el seu manteniment és en si mateix un gran negoci que va més enllà de la producció d’energia.

El model de la societat nuclearitzada és bàsicament (apart de riscos greus per la salut d’humans i ecosistemes):

-Una societat centralitzada, les centrals, fins i tot les més petites, son nuclis d’alta densitat energètica (centrals), igual que les hidroelèctriques i les tèrmiques.

-Una societat jerarquitzada, una central nuclear és “per se” un engendra impossible de gestionar d’una manera que sigui “assembleària”.

-Una societat policial, la “seguretat” de les instal·lacions nuclears sols pot ser encomanada a estructures policials, militars o de seguretat privada homologues. –Una societat militaritzada, ja que les centrals son imprescindibles per el desenvolupament de les armes nuclears.

-Una societat que projecta el model centralitzat / jeràrquic i militaritzat en el temps, en els mil·lennis que dura l’activitat dels seus residus, que també han de ser gestionats d’una manera centralitzada, jeràrquica, amb control policial i/o militar…..

El sector nuclear resumeix en ell tot allò que ens fa esclaus, tot allò que ens pren la llibertat, tot allò que devasta la terra, és el mirall on es miren el capitalisme i els estats.

No es per tant estrany que la lluita contra les centrals nuclears tingués el pes que va tenir fins a finals dels anys 80, el que és estrany és que desprès dels “accidents” de Three Mile Island (1979), Chernobyl (1986) i Fukushima (2011) l’activisme antinuclear hagi deixat de ser popular i hagi acabat en mans d’organitzacions d’experts professionalitzats (com per exemple Greenpeace).

Actualment el sector nuclear viu una revifalla a lloms de la “crisi energètica”, amb perllongacions de la vida de reactors vells, al mon hi han més de 400 reactors operatius dels que uns 200 tenen autorització de funcionament a llarg termini i amb noves plantes (sobretot en països del Sud on la oposició és o dèbil o impossible), sobretot amb projectes de reactors petits i compactes que poden ser fabricats en sèrie.

En aquest marc de “blanqueig” de la aeració nuclear d’energia s’entén perquè la UE classifica aquesta procedència com “energia verda”.

Itàlia nuclear.

Itàlia, a més de tenir estacionades armes nuclears dels EUA al seu territori, tenia també 4 centrals d’usos ”pacífics”. A rel de l’accident de Chernobyl un referèndum derogatori (1987) va decidir eliminar les nuclears. Malgrat això l’Estat ronsejava i pretenia, per pressions de la industria, mantenir al menys dues en funcionament (Caorso i Montalto), finalment Itàlia va quedar lliure totalment de centrals nuclears…

Fins que amb l’arribada del Popolo della Libertà (Berlusconi) el 2009 es va replantejar de nou l’apertura de 4 noves centrals de tercera generació de la ma de la França de Sarkozy i d’EDF (Électricité de France), l’accident de Fukushima i el nou referèndum del 2011 van frustrar les expectatives pro-nuclears…

 I el negoci subsegüent.

ANSALDO NUCLEARE.

Ansaldo va ser fundada originàriament a mitjans del segle XIX, va ser una corporació armamentística durant la primera guerra, i va contribuir al rearmament d’Itàlia sota el feixisme, actualment és un conglomerat enorme present en pràcticament tots els sectors de l’electromecànica.

Ansaldo Nucleare és una empresa controlada per Ansaldo Energia, fins que l’aturada nuclear de 1987 li va xafar la guitarra, es dedicava a les centrals nuclears refrigerades amb aigua, després de l’aturada i de la fallida de les maniobres polítiques per neutralitzar-la es va centrar en projectes a d’altres parts del mon. A principi de març Asaldo Nucleare, EDF (el principal productor d’electricitat nuclear del mon) i Edison (el segon productor Italià desprès de EON) van signar una carta conjunta d’intencions “per col·laborar en el desenvolupament de nova energia nuclear a Europa i promoure’n el desplegament, prospectivament també a Itàlia” aquestes tres corporacions prenen posicions front d’una hipotètica renuclearització d’Itàlia amb els nous reactors compactes.

Ansaldo Nucleare a participat en la construcció i disseny d’elements de centrals nuclears a la Xina, Romania, Eslovènia, Argentina, Regne Unit…, a França te contractes amb EDF per el disseny d’un reactor compacte i de Reactors Presuritzats de mitjana i gran escala

Participa també molt activament en el projecte internacional de fusió nuclear ITER amb diverses adjudicacions de contractes, entre ells el disseny de diversos Tokamak (cambra toroidal amb bobines magnètiques, és un giny que té per objectiu obtenir la fusió de les partícules del plasma) i diverses parts del reactor de Cadarache (la joia de la corona del projecte ITER).

Ansaldo Nucleare participa en el disseny dels reactors de IV generació (comercials cap l’any 2035) refrigerats amb metalls líquids pesats, disposa d’instal·lacions experimentals a Romania i  el Regne Unit… i a l’ENEA italià de Brasimone.

El desenvolupament d’aquesta energia nuclear de IV generació s’articula al voltant de la European Sustainable Nuclear Industrial Initiative (ESNII), el president d’aquesta iniciativa no és altra que Roberto Andinolfi,  que és també president de la Junta d’Ansaldo Nucleare que va ser l’objectiu d’Alfredo Cóspito el maig de 2012..

«En un matí de maig esplèndid vaig passar a l’acció i en aquestes poques hores vaig gaudir plenament de la vida. Per una vegada vaig deixar enrere la por i l’autoculpa i vaig desafiar el desconegut. En una Europa esquitxada de centrals nuclears, un dels principals culpables del desastre nuclear que vindrà ha caigut als meus peus.» declaració d’Alfredo Cóspito davant del tribunal.

REBELS CONTRA LA DEVASTACIÓ DE LA TERRA

DIMECRES DIA 15/3 A LES 19:30

LA SOCIETAT NUCLEARITZADA I ALFREDO CÓSPITO. ACTUALITZACIÓ SITUACIÓ D’ALFREDO

A.LL. DE GRÀCIA

 C/ALZINA 5

DIVENDRES DIA 17/3

A LES 19:30

LA REVOLTA A IRAN, LA  GEOPOLÍTICA I ELS RECURSOS EN LA DEVASTACIÓ DELS POBLES I DE LA TERRA

A.LL. DEL PALOMAR C/PARE SECCHI 11

L’ampliació de l’Aeroport de Barcelona, un pas més en la devastació del delta del Llobregat.

1.-Català

2.-Castellano

1.-Sobre les pistes de l’aeroport de Barcelona i la insostenibilitat del capitalisme.

El capital i l’Estat (Generalitat inclosa) tenen un  projecte per Barcelona, un projecte que és de fet únic, un sol projecte, encara que es barallin (o fingeixin barallar-se cara a la galeria) per motius polític/electorals o per qui es queda el tros més gran del pastis.

El projecte és únic: seguir devastant la zona (el poc que no ha estat devastat) i, si ara la industrialització ja no dona per tant (la producció industrial, l’explotació laboral i la seva nocivitat s’ha desplaçat a d’altres països), l’activitat del capital es desplaça cap el sector terciari de serveis (sobretot turístic, alguns el consideren el quart).

En aquest sector tan la terra com els treballadors i la natura que inclou, passen a ser mercaderies. El ser mercaderia no preserva de la devastació sinó que la agreuja, necessita infraestructures (hotels, comunicacions…) i, el que no es devastat directament es banalitza i es converteix en parc temàtic paisatgístic.

Aquest és el cas del tema de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que darrerament ha revifat, amb el pacte de govern per els pressupostos i el reguitzell de propostes que ha generat.

Les propostes i amenaces de proposta de les que es te noticies son bàsicament 3 (encara que des de Foment del Treball diuen que en tenen 9):

1.-La primera és un misteri, la està elaborant una comissió creada per la patronal Foment del Treball (els creadors del pistolerisme antisindical dels anys 20 del segle passat), https://www.foment.com/es/constitucion-comision-ampliacion-aeropuerto-barcelona/ en aquest enllaç podreu veure la composició de la comissió.

La Comissió està presidida per el president de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya (els amos del ciment, significatiu…) i 24 vocals. Els vocals representen tots els aspectes del capitalisme local, el mateix Foment, l’altre altra gran patronal, la CECOT, del Gremi d’Hotels, Turisme de Barcelona (consorci promogut per l’Ajuntament i el sector hoteler), la Cambra de Comerç, l’IESE… i la coartada ambientalista d’en Jordi Sargatal, exdirector del Parc dels Aiguamolls, actualment directiu d’una empresa turística. Aquestes propostes son un misteri, (diuen que inclou un nou aeroport a Vilafranca ?!), ja que no es presentarà fins finals de primavera o principis d’estiu, però està clar que tindrà un biaix turístic i d’obres públiques.  

2.-La més recent, la d’un grup de popes acadèmics reunits al volant de la Universitat Pompeu Fabra i el Col·legi d’Economistes, amb la participació estela de l’ex conseller Mas Colell, professor de la UPF i autor de la política neoliberal (inclosa la privatització de la sanitat) dels governs d’Artur Mas (2010-2016), en aquesta projecte la coartada ambiental la dona Joandomènec Ros, excatedratic d’ecologia de la UB i expresident de l’Institut d’Estudis Catalans. És una proposta de ciment com es pot veure a aquest vídeo publicitari https://www.youtube.com/watch?v=koG6RDxkjhk. D’alguna manera el grup promotor de la proposta està vinculat amb la comissió de Foment del Treball, ja que comparteix alguns membres.

3.-La proposta d’AENA d’ampliació, va ser rebutjada, però comptava amb el recolzament de l’Estat i de JuntsxC (llavors en el govern), consisteix bàsicament en allargar la tercera pista 500m. Cal, però afegir més de 300 metres de senyalització, com es pot veure a la figura anexa, això suposa anar “de facto” més enllà de la llacuna de la Ricarda (https://www.youtube.com/watch?v=08Lu_vGRFf8 ).

El projecte d’AENA te variants propostes per diverses persones i entitats, mirant d’esgarrapar metres per els dos extrems de la tercera pista (350 m cap la Ricarda, 100 m cap el Remolar…), el problema és que està encaixada entre les llacunes de la Ricarda i el Remolar i no hi a molt que rascar.

Val a dir que les tres proposen desviar milers de passatgers a Girona i Reus (de Lleida no en diuen res), concretament la segona, la de la pista sobre el mar, proposa desviar 9 milions de passatgers.  Si tenim en compte que el 2022 entre Reus i Girona van donar servei a un milió de viatgers, podem veure com es trasllada el problema a un altra lloc (típic de Barcelona). Quin serà l’impacte de multiplicar per 10 els vols a aquest dos aeroports?.

El desviament de vols a aeroports “perifèrics” porta com resultat la construcció de nous trams d’AVE o d’altres trens ràpids, un nou pas en la devastació del territori.

En resum podem dir que aquestes 3 propostes estaran fetes per acontentar a l’empresariat, especialment el d’obres públiques (milers de milions en la construcció) i el del turisme (incrementar en molt els més de 40 milions de viatgers al Prat), els dos sectors que, ara per ara, tiren del carro econòmic, així es segueix amb el desenvolupament basat en coses com el Mobile World Congress, la Fira Audiovisual, la Copa Amèrica o, fins i tot, el projecte de gasoducte d’hidrogen..

El focus està posat en el transport de passatgers, però no cal oblidar el creixement del transport de mercaderies. A Barcelona es mouen més de 130.000 tones, amb un valor estimat d’uns 7.000 milions d’euros. Les empreses cargueres que lideren el transport a Barcelona son ara mateix DHL, Amazon Air i UPS… que s’expandeixen a lloms del creixement del devastador e-comerç.

Hi ha una quarta opció que és la que proposen les plataformes i organitzacions “opositores” basades en el sostenibilisme o, les més radicals i “conseqüents”, en el decreixement. Son opcions que no es concreten massa, son com una hidra amb mols caps, per exemple ningú te mol clar que és el “turisme sostenible” que mols igualen al “turisme de qualitat”. De fet tot el que sigui “sostenir” o “decréixer” dins del sistema ve a ser continuar amb la dominació i la devastació.

El mon de les plataformes és un mon confús, on es troben paradoxes de que en la lluita contra la gentrificació s’igualen  aquells que s’oposen als pisos turístics amb aquells que no volen un institut a prop perquè pensen que això fa baixar el preu de les seves propietats… Tenen també el problema de la mediatització des de instàncies polítiques (governs de tota mena, estatal, autonòmic, municipal…), partits i corporacions econòmiques que a través de subvencions acaben reorientant, aturant, posant sordina i fins i tot eliminant qualsevol dissidència.

Sens dubte dins els moviments contra les grans infraestructures hi ha persones i grups molt vàlids amb els que es pot confluir, però vigilant que l’interruptor de les reivindicacions no estigui en mans de ningú i que l’agenda no sigui marcada per els interessos d’una facció de l’estat i del capital.

El problema no és un aeroport ni nou ni més gran, el problema no és la destrucció d’un espai natural per escàs i vulnerable que sigui, el problema no son les emissions i el no acomplir els compromisos de Paris (que per altra part no ens allunyen de la “catàstrofe” climàtica), el problema no és que el turisme massiu gentrifiqui les ciutats i ens expulsi vers la perifèria… el problema és el capitalisme devastador i els estats.

No es poden trobar alternatives dins del sistema actual perquè totes son falses. Potenciar aeroports petits (més ecosostenibles??) o connexions entre ells en AVE o qualsevol altra via “eficient” o “sostenible” és en el millor dels cassos una bajanada i en el pitjor un engany premeditat per perpetuar un sistema de dominació i devastació. S’ha d’aturar qualsevol mena d’ampliació!.

Aeroports? Ni al Prat, ni a Reus ni a Riudellots de la Selva.

Ni Hard Rock’s ni Autopistes.

Aixequem les pistes d’aterratge, les autopistes, les vies dels AVE’s…  i renaturalitzem l’espai!!

Contra la devastació de la terra per el capitalisme extractivista!!

**********************

2.-Acerca de las pistas del aeropuerto de Barcelona y la insostenibilidad del capitalismo.

El capital y el Estado (Generalitat incluida) tienen un proyecto para Barcelona, un proyecto que es de hecho único, un solo proyecto, aunque se peleen (o finjan pelearse frente a la galería) por motivos político/electorales o por quien se queda el pedazo más grande del pastel.

El proyecto es único: seguir devastando la zona (lo poco que no ha sido devastado) y, si ahora la industrialización ya no da por tanto (la producción industrial, la explotación laboral y su nocividad se ha desplazado a otros países), la actividad del capital se desplaza hacia el sector terciario de servicios (sobre todo turístico, algunos lo consideran el cuarto).

En este sector, tanto la tierra como los trabajadores y la naturaleza que incluye, pasan a ser mercancías. El ser mercancía no preserva de la devastación sino que la agrava, necesita infraestructuras (hoteles, comunicaciones…) y, lo que no se devastado directamente se banaliza y se convierte en parque temático paisajístico.

Éste es el caso del tema de la ampliación del aeropuerto de Barcelona, que últimamente se ha reavivado, con el pacto de gobierno por los presupuestos y la retahíla de propuestas que ha generado.

Las propuestas y amenazas de propuesta de las que se tiene noticias son básicamente 3 (aunque desde Foment del Treball dicen que tienen 9):

1.-La primera es un misterio, la está elaborando una comisión creada por la patronal Foment del Treball (los creadores del pistolerismo antisindical de los años 20 del siglo pasado), https://www.foment.com/es/constitucion-comision -ampliacion-aeropuerto-barcelona/ , en este enlace podrás ver la composición de la comisión.

La Comisión está presidida por el presidente de la Cámara de Contratistas de Obras de Cataluña (los dueños del cemento, significativo…) y 24 vocales. Los vocales representan todos los aspectos del capitalismo local, el propio Fomento, la otro gran patronal, la CECOT, el Gremio de Hoteles, Turismo de Barcelona (consorcio promovido por el Ayuntamiento y el sector hotelero), la Cámara de Comercio , el IESE… y la coartada ambientalista de Jordi Sargatal, ex director del “Parc dels Aiguamolls”, actualmente directivo de una empresa turística. Estas propuestas son un misterio (dicen que incluye un nuevo aeropuerto en Vilafranca ?!), ya que no se presentará hasta finales de primavera o principios de verano, pero está claro que tendrá un sesgo turístico y de obras públicas.

2.-La más reciente, la de un grupo de popes académicos reunidos alrededor de la Universidad Pompeu Fabra y el Colegio de Economistas, con la participación estelar del ex conseller Mas Colell, profesor de la UPF y autor de la política neoliberal (incluida la privatización de la sanidad) de los gobiernos de Artur Mas (2010-2016), en este proyecto la coartada ambiental la da Joandomènec Ros, ex catedrático de ecología de la UB y expresidente del Institut d’Estudis Catalans. Es una propuesta de cemento como puede verse en este vídeo publicitario https://www.youtube.com/watch?v=koG6RDxkjhk . De alguna manera el grupo promotor de la propuesta está vinculado con la comisión de Foment del Treball, ya que comparte algunos miembros.

3.-La propuesta de AENA de ampliación, fue rechazada, pero contaba con el apoyo del Estado y de JuntsxC (entonces en el gobierno), consiste básicamente en alargar la tercera pista 500m. Sin embargo, hay que añadir más de 300 metros de señalización, como se puede ver en la figura anexa, esto supone ir “de facto” más allá de la laguna de la Ricarda (https://www.youtube.com/watch?v= 08Lu_vGRFf8 ).

El proyecto de AENA tiene variantes propuestas por varias personas y entidades, tratando de arañar metros por los dos extremos de la tercera pista (350 m hacia la Ricarda, 100 m hacia el Remolar…), el problema es que está encajada entre las lagunas de la Ricarda y el Remolar y no hay mucho que rascar.

Cabe decir que las tres proponen desviar a miles de pasajeros a Girona y Reus (de Lleida no dicen nada), concretamente la segunda, la de la pista sobre el mar, propone desviar 9 millones de pasajeros. Si tenemos en cuenta que en 2022 entre Reus y Girona dieron servicio a un millón de viajeros, podemos ver cómo se traslada el problema a otro sitio (típico de Barcelona). ¿Cuál será el impacto de multiplicar por 10 los vuelos en estos dos aeropuertos?

El desvío de vuelos a aeropuertos “periféricos” trae como resultado la construcción de nuevos tramos de AVE o de otros trenes rápidos, un nuevo paso en la devastación del territorio.

En resumen podemos decir que estas 3 propuestas estarán hechas para contentar al empresariado, especialmente el de obras públicas (miles de millones en la construcción) y el del turismo (incrementar en mucho los más de 40 millones de viajeros en El Prat), los dos sectores que, por ahora, tiran del carro económico, así se sigue con el desarrollo basado en cosas como Mobile World Congress, Feria Audiovisual, Copa América o, incluso, el proyecto de gasoducto de hidrógeno. .

El foco está puesto en el transporte de pasajeros, pero no es necesario olvidar el crecimiento del transporte de mercancías. En Barcelona se mueven más de 130.000 toneladas con un valor estimado de unos 7.000 millones de euros. Las empresas cargueras que lideran el transporte en Barcelona son ahora mismo DHL, Amazon Air y UPS… que se expanden a lomos del crecimiento del devastador e-comercio.

Existe una cuarta opción que es la que proponen las plataformas y organizaciones “opositoras” basadas en el sostenibilismo o, las más radicales y “consecuentes”, en el decrecimiento. Son opciones que no se concretan demasiado, son como una hidra con muchas cabezas, por ejemplo nadie tiene muy claro que es el “turismo sostenible” que mucho igualan al “turismo de calidad”. De hecho, todo lo que sea “sostener” o “decrecer” dentro del sistema viene a ser continuar con la dominación y la devastación.

El mundo de las plataformas es un mundo confuso, donde se encuentran paradojas de que en la lucha contra la gentrificación se igualan aquéllos que se oponen a los pisos turísticos con aquellos que no quieren un instituto cerca porque piensan que esto hace bajar el precio de sus propiedades… Tienen también el problema de la mediatización desde instancias políticas (gobiernos de todo tipo, estatal, autonómico, municipal…), partidos y corporaciones económicas que a través de subvenciones acaban reorientando, deteniendo, poniendo sordina e incluso eliminando cualquier disidencia.

Sin duda dentro de los movimientos contra las grandes infraestructuras hay personas y grupos muy válidos con los que se puede confluir, pero vigilando que el interruptor de las reivindicaciones no esté en manos de nadie y que la agenda no sea marcada por los intereses de una facción del estado y del capital.

El problema no es un aeropuerto ni nuevo ni más grande, el problema no es la destrucción de un espacio natural por escaso y vulnerable que sea, el problema no son las emisiones y el no cumplir los compromisos de París (que por otra parte no nos alejan de la “catástrofe” climática), el problema no es que el turismo masivo gentrifique las ciudades y nos expulse hacia la periferia… el problema es el capitalismo devastador y los estados.

No se pueden encontrar alternativas dentro del sistema actual porque todas son falsas. Potenciar aeropuertos pequeños (¿más ecosostenibles??) o conexiones entre ellos en AVE o cualquier otra vía “eficiente” o “sostenible” es en el mejor de los casos una tontería y en el peor un engaño premeditado para perpetuar un sistema de dominación y devastación. Hay que detener cualquier tipo de ampliación!

¿Aeropuertos? Ni en El Prat, ni en Reus ni en Riudellots de la Selva.

Ni Hard Rock’s ni Autopistas.

Levantemos las pistas de aterrizaje, las autopistas, las vías de los AVE’s… y renaturalizemos el espacio!!

¡Contra la devastación de la tierra por el capitalismo extractivista!!