Conexión on-line con grupos que luchan contra la mineria del Litio en Galicia i Portugal.

Martes 23/11/2021 a las 19

Local de CNT_AIT C/Joaquim Costa 34 (Metro Universitat)

Pendent el cartell del dia 26/11 i els dls dies 27 i 30/11 i 2/12

El extractivismo es el proceso de devastación de la naturaleza para transformarla en mercancía. Proyectos extractivistas se multiplican por todo el mundo, sobre todo fuera de los centros del poder, para sostener el modo de vida y el funcionamiento del capital.

El extractivismo no es una forma de gestionar el capital, sino que es el capital mismo con su máquina de muerte extendiéndose como una enfermedad. En este sentido, su infraestructura, su dimensión material, es inherente a su lógica de devastación. No hay capital sin extractivismo, como no hay producción ni consumo sin devastación de la naturaleza, sin opresión de todo lo vivo, humanos incluidos…

El mundo que lo sostiene expande la miseria, la explotación, la servidumbre y el control. Lo que llaman el desequilibrio de los ecosistemas no es más que la invasión del poder transformando la naturaleza en mercancía, donde la gestión del capital sacrifica territorios, hábitats y comunidades para su beneficio antropocéntrico.

Los pueblos ancestrales siguen resistiendo contra la
colonización llamada capitalismo, su expolio y despojo, su ideología y sus aparatos represivos. Para nosotrxs luchar y señalar el extractivismo es anhelar y/o resistir otras formas de vida fuera de la lógica de la civilización, la industria y el capital, sus valores y su nocividad.

Estas jornadas nacen de la necesidad de plantear, desde distintas
perspectivas y experiencias, luchas y reflexiones contra la nocividad del extractivismo y el mundo que lo sostiene. El objetivo es profundizar los discursos y practicas contra el capital/estado en todos sus ámbitos, y buscar lugares de análisis que busquen el desmantelamiento, la destrucción de la sociedad del poder y toda la basura ideológica que acarrea a su paso. Plantear perspectivas anárquicas/antiautoritarias contra la devastación es señalar uno de los rostros del enemigo en toda su infraestructura y monopolio.

¡hasta eliminar el último bastión del capital y el mundo que lo
sostiene!
¡solidaridad con la lucha de los pueblos ancestrales!
¡extractivismo es colonialismo y autoritarismo!

Anarquistas contra la devastación de la tierra

Text publicat al num zero (abril de 2021) de la revista AGRACIA de l’Ateneu Llibertari de Gràcia

Hem estat més d’un any (des de el 14/3/20), que no es poc, en estat d’emergència. No volem entrat en temes tècnics, epidemiològics o immunològics, de tota manera darrerament han sorgit especialistes en aquests temes sota cada pedra. Tampoc volem entrar en el que els medis del sistema anomenen conspiranoies i negacionismes (qualificatius profundament desqualificadors i instrumentalitzats per fer callar qualsevol dissidència, fundada o no).

Tampoc entrem aquí en temes estretament connexos, com el desmantellament i mercantilitzacio privativa de la sanitat pública o els efectes devastadors sobre els treballadors, especialment els més vulnerables, son temes importants, però que han estat tractats i combatuts extensament per diverses organitzacions, especialment sindicals.

Ens volem centrar en l’impacte que han tingut totes les mesures dels governs de l’estat i de Catalunya com impulsores i fomentadores de la repressió i el control social.

NI NEGACIONISTES NI ACCEPTACIONISTES.

Sota l’aparença  del «be comú» i de la “protecció de la ciutadania” ens han anat imposant tot un seguit de restriccions de perfil variable segons cada moment (gossos si, nens no, estancs si, perruqueries no) , les prohibicions han anat variant d’abast segons els interessos del govern, dels empresaris, interessos electorals… etc. El que, curiosament, ha estat invariable al llarg del temps, és que tota la bateria de mesures i precaucions no son necessàries en el transport en el trajecte al treball, o per anar a consumir.

El darrer toc de queda fins el de 2020/2021, va ser el decretat per el General Milans del Bosc el 23F, el 2010 es va declarar un estat d’alarma per trencar la vaga dels controladors aeris, el 1975 es va declarar el darrer estat d’excepció (més restrictiu que el d’emergència) netament franquista, encara que Adolfo Suarez, el 1977 en va decretar un d’encobert.

Amb els decrets d’emergència s’ha ampliat l’abast de la «llei mordassa» i de la llei de seguretat ciutadana, les lleis que el govern actual (PSOE i Podemos) va prometre modificar o derogar. Sense el suport d’aquestes lleis els centenars d’abusos policials, maltractaments, detencions, intimidacions… no haurien tingut cobertura legal. Cobertura legal relativament útil, ja que el mateix ambient creat per el toc de queda els facilita, buidant els carrers de testimonis incòmodes i deixant sols els policies de balcó com auxiliars cridaners…  malgrat les traves legals i la manca de dades fiables, la quantitat  d’imatges captades individualment per la gent, arriscant-se a ser sancionats, ens donen una idea del seu abast real.

La por, motor de les mesures anti-COVID.

No ens referim a la por natural i comprensible de les persones vulnerables i les seves persones properes, sinó a una por més profunda. Especialment a partir de que una corrua de epidemio-tecnòcrates amb gran ressò mediàtic i institucional, l’Oriol Mitjà, en Tomás Pueyo o Thomas Ferguson… ens estiguin amenaçant amb 40 milions de morts per abans de l’estiu de 2020, com les repetides profecies de la fi del mon dels Testimonis de Jehovà, el no compliment de la profecia no afecta a la fe dels creients i aquests epidemiòlegs continuen insistint en les seves previsions.

Hi ha, però, una altra por, per dir-ho d’alguna manera una por de primera, la por profunda que han començat a sentir un sector de la població benestant, benestants però no forçosament ricatxos un ventall ampli que va de la pensió màxima a molts milers d’euros, de mitjana edat, ben instal·lats econòmicament, amb la vida (sou, pensió, pis, reconeixement) «solucionada», votants de partits d’ordre (JxC, ERC, PSC…), cotitzants de sindicats i associacions ciutadanes… malgrat l’amplitud de la definició queda totalment fora una part molt important, la majoria dels joves, moltes dones, els mileuristes de totes les edats, els «treballadors pobres», sense papers… i tota la gent fora del sistema.

Els havien promès el risc zero, la seguretat absoluta… la immortalitat no, aquesta sols s’havia promés als més ricatxos, i ara es troben que res era cert i que hi ha una amenaça invisible que acaba amb totes les seves seguretats.  De la por a l’adhesió total a les restriccions hi ha sols un pas, un emporuguit pas, aquesta adhesió a la llarga pot anar contra els seus interessos.

Es en aquesta franja de la població on arrela el «policia de balcó», just al començar l’estat d’emergència la Guardia Urbana de Barcelona va rebre en un sol dia (17/3/20, tres dies després del decret) 1.865 denúncies veïnals. Les denuncies de veïns es van multiplicar durant les festes de nadal, denuncies de celebracions, dinar i sopars «fora de llei», la mateixa policia (la de veritat) va reconèixer que la majoria de les denúncies no tenien cap fonament, es basaven en la por o en la mala fe.

Les «autoritats sanitàries» actuant com força d’ocupació.

 Les mesures COVID (les limitacions a la mobilitat en espai i en el temps) han facilitat tot un seguit de mesures punitives que, sobretot en les franges horàries restringides, ens acosten a un estat policial, el 2020 es van aixecar a tot l’estat més de 2.000.000 de denúncies, i el nombre a seguit creixent al llarg de 2021, a Catalunya entre els mossos i els municipals passen de les 200.000, de les detencions no hi ha notícia de moment, dels abusos i maltractaments naturalment no hi han dades n’hi hauran.

Una altra tema és la militarització sanitària, el mateix decret d’Alarma (RD 463/20) dona caràcter «d’agent de l’autoritat» en l’exercici de les funcions que els dona el decret, la desobediència passa a ser susceptible de condemna penal, de fet la «autoritat militar» ja defineix la seva actuació en l’emergència com a guerra… guerra contra un «enemic intern».

L’exercit va desplegar 8.000 efectius en 27 ciutats i molts pobles, en funcions perfectament assumibles (per un cost menor) per estructures civils, de fet la seva presència ha estat sovint rebutjada, per exemple mitjançant cassolades a moltes poblacions, com Sabadell i Pamplona.

El control tecnològic:

Les mesures COVID han servit també per estendre les mesures de control social tecnològic. Coses que fa mesos una bona part de «escenari llibertari» considerava una anada d’olla, han passat a ser una realitat.

Els operadors telefònics han facilitat a l’estat les dades de posicionament dels telèfons de tots els usuaris durant un període i amb uns resultats que no son «massa públics», les dues empreses que tenen la immensa majoria dels sistemes operatius Apple i Android han instal·lat, sense demanar autorització, una aplicació (Asistencia COVID-19) bàsica per el rastreig de contactes mitjançant Bluetooth.

El control tecnològic arriba a instàncies quotidianes, ara mateix, al mercat de Gràcia (i a molts altres mercats municipals), hi ha instal·lades, des d’abans de l’emergència, nombroses càmeres de videovigilància (sense senyalitzar, per tant irregulars i potser il·legals), ara han completat el sistema amb software per mesurar l’aforament, un pas més en el control. Nombrosos edificis públics i privats disposen ara de càmeres de videovigilància termogràfiques per registrar la temperatura dels vigilats, com la Diputació de Barcelona que ha adquirit 11 equips termogràfics per les seves instal·lacions, aquests sistemes de control emmagatzemen dades sanitàries d’una manera genèrica.

El classisme de les mesures COVID.

El conjunt de la mesures és profundament classista en tots els seus aspectes.

El teletreball no és opció per la majoria de la franja de treballadors menys qualificats, en el cas dels que si poden (entre els menys qualificats, sobretot administratius) el teletreball ha acabat essent una gàbia domèstica de sobreexplotació comparant-la amb la presencial.

Els confinaments també son instruments classistes. El confinament total te un impacte menor segons la qualitat de l’habitatge, superfície, llum natural, patis o terrasses… i els equipament (sobretot informàtics i electrodomèstics) i això està directament connectat amb la classe social.

Els confinaments municipals estan agreujats en els municipis amb major densitat, amb habitatges de superfície menor, menys zones verdes o més allunyats d’espais naturals, que, casi sempre, son aquells que tenen menys rendes, una cosa semblant passa amb els equipaments disponibles en el municipi.

En ciutats mitjanes o grans, on hi ha «segregació» per barris, els que tenen una renda menor tenen habitatges més petits (menys metres per habitant) i menys zones verdes i espais que facin mes fàcil el confinament.

La Generalitat ha donat puntualment altres matisacions de les mesures en el mateix sentit, especialment escandalosa (al mateix nivell que el confinament per barris de l’Ayuso, encara que no ha aixecat tanta indignació) és la normativa que permetia, durant les festes de nadal, la mobilitat en tot Catalunya si es disposava d’una segona residència o una reserva en un hotel.

La fòbia als joves i als nens.

Les mesures contra la COVID i els efectes de la pandèmia han desvetllat una cosa que no es sospitava, la fòbia que un sector ampli d’una societat cada cop més envellida te per els joves i els nens, son dos sectors separats i amb un «tractament fòbic» diferent.

Els joves son vistos com els vectors de la infecció per la seva promiscuïtat social (un prejudici proper a l’estigma de promiscuïtat sexual del temps de la SIDA), així han estat un dels principals objectius dels «polis de balco». Durant l’estiu de 2020, de juliol a agost les trucades de denuncia ciutadana per consum d’alcohol a la via publica van passar de 131 el 2019 a 847 el 2020 (un increment del 646%), les denuncies per l’ús de l’espai públic van passar de 1.551 a 1.859 (un increment del 20%).

El ciutadanisme xibato va a remolc de la normativa de la Generalitat, així, per exemple el toc de queda va començar a finals d’octubre, aquell més van haver 886 trucades de denuncia i el novembre 5.148 (una burrada per cent més, un 580%).

El discurs «antijoves» ha calat profundament, al menys en alguns sectors dels mitjans de comunicació, així davant de la mani del 16/2/21 feien el retret de «centenars de joves sense acomplir les mesures de seguretat»… desprès els retrets demagògics van trobar temes més «incendiaris», sembla que ningú planteja el fet de que un any d’alarma, que s’ha acarnissat en els més joves, que l’atur juvenil ha pujat a nivells altíssims no te cap importància, el que és important és l’acompliment de les normes de «seguretat».

No es d’estranyar aquesta fòbia quan una responsable de Salut de la Generalitat parlava del «petó de la mort» que feien el joves desobedients a les seves avies,  és difícil formular un retret més repugnant!!.

Les nenes i els nens han estat un col·lectiu molt maltractat durant la emergència, han estat confinats estrictament per una pila de setmanes, han sofert una paranoia securista als parcs i casals d’estiu (els que han tingut accés a ells), per no parlar del tancament d’esplais i activitats extraescolars durant el curs…

Hi ha un biaix fortament classista en com han resolt el tema escolar, malgrat no haver cap mena de proba els nens han estat estigmatitzats com infectadors, i s’han extremat les mesures de control a l’espai escolar.

Al final els nens han sortint perdent, però especialment els nens de les classes mes baixes, que no disposen d’un ambient favorable ni de recursos extres d’aprenentatge, la bretxa educativa durant aquests mesos de confinaments no ha fet més que augmentar no s’entén de cap manera que molts dels sindicats del sector hagin pressionat per no iniciar aquest curs presencialment.

L’acceptació mesella de les imposicions del PROSICAT:

Havent tants motius de queixa, tants motius per protestar és sorprenent el silenci i l’acceptació mesella, sense ni una crítica, de totes les mesures “anti-COVID”.

A l’inici del toc de queda l’Esquerra Independentista va fer una convocatòria (amb presses) en contra, els actes més remarcables van ser el 26/10 a Barcelona, a la Plaça de Sant Jaume i a Vilafranca, segurament no va haver massa acord posterior perquè no se’n van convocar més.

Hi han hagut algunes convocatòries anònimes o per plataformes desdibuixades i les dels sectors afectats (sobretot l’hostaler) la crítica es centrava en les pèrdues econòmiques i en la demanda de subvencions.

A part d’això hi han agut convocatòries des del sector llibertari, dues bicicletades, Sant Andreu del Palomar (30/10) i a Vallcarca (13/11), un cercaviles al Carmel (8/11) i sobretot una nombrosa manifestació a Sant Andreu (1/11) de més de 400 persones amb el lema “no son mesures sanitàries son mesures de control social”

A Gràcia es van convocar 5 cassolades els divendres 6, 13, 20 i 27 de novembre i el 4 de desembre (la del 27 de novembre es va haver de suspendre per les pluges del Gloria), amb els lemes “tot prohibit menys anar a treballar”, “Ni negacionistes ni submisos, la pitjor pandèmia la por i la obediència” denunciant el control social i el classisme de les mesures del PROSICAT, als textos que es van fer per cada concentració també es denunciaven els acomiadaments, els desnonaments, els internaments als CIES, l’augment de la violència contra dones, nens nenes i gent gran i més coses… (es pot consultar tot el material textos i gràfics a https://malclima.blackblogs.org/ ), l’assistència es va anar incrementant al llarg de les setmanes, però amb el relaxament de les mesures que va haver a principis de desembre i el cansament del model de protesta va fer que es suspenguessin les cassolades, a més de notar-se cada cop més la presència de policies de balcó en versió carrer i dels inefables Mosos. A partir d’aquí s’han portat a terme actes en defensa dels col·lectius més afectats per les mesures covid, els presos, les persones emigrants i les diverses entre desembre i gener…

De l’esmorteiment de la lluita a Barcelona no en pot ser aliè el fet de tenir el govern municipal i el de l’estat “progressista”. De fet els votants d’Unidas Podemos, en la enquesta del PAIS sobre el tema,  son els que menys han participats en protestes i els que més aproven la gestió de la pandèmia… Hi ha tota una xarxa de professionals o semiprofessionals, dependents del complex Podemos/PSC/Comuns controlant ONG’s i que maneguen Coordinadores i Plataformes de les que hi ha una forta dependència i que ens patronitzen, superar aquesta dependència hauria de ser un dels nostres principals objectius a mitjà termini.

ANTI-MWC

Programa provisional.

Divendres 14 de febrer a les 19:00 h, debat a l’Ateneu Llibertari del Palomar C/Llenguadoc num. 25 “smart city, big data i tecnologies mòbils”.

Divendres 21 de febrer a les 19:00, acte contra el Mobile World Congress al Banc Ocupat C/Quevedo 13/15 “contra la plataforma capitalista, el MWC, que oprimeix als treballadors i destrueix la terra”.

Dissabte 22 de febrer a partir de les 12:00, vermut i acte contra Amazon la mutació TIC del capitalisme a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, C/Alzina num 5, assistirà un acomiadat d’Amazon (CNT).

Dimecres 26 de febrer a les 18:00 acte contra l’extractivisme i de solidaritat amb els pobles a Chile i Bolívia, a la Plaça de la Revolució.

Dimecres 26 de febrer a les 20:00 manifestació en solidaritat amb el poble Chile i Bolívia i contra l’extractivisme, sortida dels Jardinets del Passeig de Gràcia, marxa cap el consulat de Chile.

Divendres 15/11/2019,  a les 19:30, “Viure i sobreviure a una Smart city” a l’Ateneu Llibertari del Palomar, C/Llenguadoc 25, Sant Andreu del Palomar.

Dissabte 16/11/19, a les 18:30, “la devastació a l’Amèrica del Sud, els grans projectes d’infraestructures i la seva relació amb les revoltes populars”, a CNT de Catalunya, C/Joaquin Costa 34, Raval.

Dimarts 19/11/19, a les 19:00, “El cotxe com a devastador. La smart mobilitat a Barcelona”, al Passatge de Sant Bernat 9, Raval.

Dijous 21/11/19, a les 19:30, presentació del llibre “perspectives anárquicas contra el IIRSA”, a l’Ateneu Llibertari del Palomar, C/Llenguadoc 25, Sant Andreu del Palomar.

Divendres 22/11/19, a les 19:30 presentació del llibre “Contra el Leviatan” de Fredy Perlman, al Banc Expropiat, C/Quevedo 13/15, Gràcia.

Dissabte 23/11/19, a les 18:00, presentació de la revista de Madrid “Contra toda nocividad”, al Banc Expropiat, C/Quevedo 13/15, Gràcia.

Queden actes per acabar de definir per comprovar-los mireu www.malclima.blackblogs.org

 

ANARQUISTES CONTRA LA DEVASTACIÓ

Dimecres dia 18/9/19 a les 19:30 acte sobre la devastació climàtica a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, C/Alzina num 5 metros Joanic i Fontana.

Divendres dia 20/9/19 a les 19:30 debat sobre “una mirada anarquista sobre la devastació de la terra” a l’Ateneu Llibertari del Palomar, C/Llenguadoc num 25, metro Fabra i Puig i Sant Andreu.

Diumenge dia 22/9/19 a les 18:00 acte “contra les falses solucions tecnològiques i contra l’agricultura industrial” al Banc Expropiat, C/Quevedo 13-15, metros Verdaguer i Diagonal.

Dimecres 25/9/19 a les 19:30 assemblea contra la devastació climàtica, a la CNT de Catalunya, C/Joaquín Costa 34, metros Catalunya i Universitat.

Divendres dia 27/9/19 a les 18:00 als Jardinets de Gran de Gràcia bloc anarquista a la manifestació.

COMUNICAT ANARQUISTA DAVANT LA SETMANA DE LLUITA DEL 20 AL 27 DE SETEMBRE I LA VAGA MUNIDIAL DEL DIVENDRES 27/9719. AMENAÇATS PER LA DEVASTACIÓ CLIMÀTICA PROVOCADA PER EL CAPITALISME.

 L’allau de dades i d’estudis fa irrebatible el fet del canvi climàtic i que l’entramat corporatiu-capitalista hagi d’acceptar-lo, ara toca treure’n profit i convertir en una mercaderia banal l’acció en contra, en mercaderia comercial i política per continuar estenent la dominació.

El desastre climàtic i els seus impactes sobre la salut, la economia, els ecosistemes… han esdevingut instruments per estendre i aprofundir la dominació a tots els nivells de la vida (no sols la vida humana) del planeta. L’angoixa i la culpa s’estenen i serveixen als interessos del sistema.

El sistema tecnoindustrial capitalista ha convertit la terra l’aire i el aigua en un infern per a milions de persones oprimides, per milers d’espècies no humanes, animals, vegetals, i pels ecosistemes.

Els resultats de la dominació climàtica i la seva mercantilització suposaran l’empobriment i l’alienació de la majoria del mon viu, la destrucció de la biodiversitat i milers de vides humanes.

Tota aquesta mercantilització gira al voltant d’una responsabilitat “compartida” per tots, compartida com consumidors, i compartida per permetre que els polítics de l’estat, de Catalunya, dels ajuntaments… portin a terme polítiques devastadores mentre escenifiquen simulacres com les declaracions d’emergència climàtica.

Mai s’identifiquen els responsables reals: el sistema capitalista, l’estatal i el tecnoindustrial que són els causants evidents del canvi climàtic.

 

QUINES SON LES FONTS D’EMISSIÓ DE GASOS D’EFECTE HIVERNACLE? I QUI SON ELS ISSORS?.

 

Cal destacar que el 79% dels gasos d’efecte hivernacle provenen directament del sistema tecnoindustrial (la generació d’energia, el transport, la industria i la agricultura industrial) i sols l’11,5% prové del sector residencial i comercial.

La major par d’aquest 11,5% inclou les necessitats i estímuls al consum, generades pel propi sistema tecnoindustrial.

 

Els percentatges d’emissions son molt discutits, els lobbies industrials volen, minimitzar les responsabilitats de cadascun, i carregar el percentatge als altres, així a nivell mundial, a la producció d’energia, la industria i el transport s’atribueix un 68%, 11,3 l’agricultura i 11,5 el comercial i residencial (IPPC 2014), altres fonts adjudiquen a la ramaderia 14,5%(FAO 2013) (la producció, processat i distribució d’aliments seria el 25%). Com es pot veure els valors son molt variables queda clar però que el sistema tecnoindustrial genera, com a mínim un 80% del total d’emissions.

.

A Catalunya les xifres son semblants, industria, transport i generació d’energia és el 74%, l’agricultura l’11% (en contradicció amb la avaluació de la FAO) i el sector residencial un 6%.

 

Els medis de comunicació desvien l’atenció, amaguen les responsabilitats del sistema i desvien les culpes sobre la població en general, els culpables son les víctimes de la tirania del consum, els qui emeten aquest petit 6%, els pobres que viuen en habitatges mal aïllats, els treballadors que s’han de desplaçar a polígons llunyans sense transport públic, els desfavorits que consumeixen aliments industrialitzats superprocessats i que no compren a la eco-botiga, per barreres econòmiques (el preu), culturals i socials.

 

Hi ha d’altres estratègies tramposes per culpabilitzar a la gent, i per convertir en mercaderia aquesta culpa, per exemple en l’ús dels plàstics, la major part del plàstic (el propilè i el polietilè) procedeix del petroli, el 90% del plàstic va directament a usos industrials. Poc més del 10% es converteix en productes per els consumidors en general, però ens diuen que les responsables de tot son les palletes dels refrescos i les compreses, no parlen de les peces de màquines i aparells, els embalatges industrials… o tants usos necessaris per la perpetuació del sistema.

 

El canvi global ja té efectes directes i greus, cada cop més estesos, i els més desfavorits són els primers que pateixen les conseqüències, pobres, habitants dels països colonitzats, dones, treballadors, criatures…

Davant d’això, els bombers professionals dels conflictes: recuperadors de revoltes, jutges, domesticadors de salvatgismes, s’estan anticipant a les reaccions front als efectes que patirem per la devastació provocada.

 

L’ACAPARAMENT CAPITALISTA DELS RECURSOS AGREUJA ELS EFECTES DE LA DEVASTACIÓ CLIMÀTICA

 

Davant l’amenaça real de la devastació, el capitalisme amb els seus estats “desenvolupats”, volen evitar els efectes i alhora especular amb ells, acumulant recursos. Terres agrícoles d’arreu del mon, minerals rars o imprescindibles per a la industria… i sobretot AIGUA, que és una matèria insubstituïble i imprescindible per a la vida i per al funcionament dels ecosistemes.

Al voltant de l’aigua, i preveient la creixent escassetat, s’ha generat un intens procés especulatiu. Els fons d’inversió voltors ja han posat la mirada sobre ella a través de Fons Cotitzats d’Inversió; els 13 fons més importants en el camp de l’aigua acumulen 8.384M€ només en patrimoni i garanteixen rendibilitats extraordinàries i continuades. Segons els desaprensius de “Standard and Poor’s” el mercat de l’aigua tindrà el 2020 un valor d’un bilió (europeu) d’euros.

 

Tot aquest mercadeig obscè i cruel és basa en la impossibilitat d’accés a l’aigua de centenars de milions de persones, de les quals 2.000 milions s’abasteixen d’aigua amb contaminació fecal. Ens podem imaginar el desastre de la resta d’essers vius.

 

EL CAPITALISME HA PROVOCAT LA DEVASTACIÓ CLIMÀTICA, I ARA ENS VOL FER PAGAR ELS REMEIS!!… I SEGUIR ACUMULANT GUANYS.

 

És inversemblant pensar que decennis d’explotació, de desforestació, de destrucció d’ecosistemes, d’enverinament dels sols, de l’aigua i de l’aire, de generació i abocament de residus, d’emissió de gasos d’efecte hivernacle, i d’extracció de materials, no tindrien cap efecte. Efectes que patirem i pagarem els de sempre. Però també es inversemblant pensar que la cobdícia, l’avarícia, la prepotència, la supèrbia, la manca d’escrúpol i l’afany de dominació del capitalisme i el sistema tecnoindustrial cedirà davant de les necessitats de les persones, dels ecosistemes i de la terra. Sols una revolta, una insurrecció generalitzada que els destrueixi podrà aturar i posar remei a la devastació de la terra i posar fi a la devastació climàtica.

Dins la lògica de la dominació i de la divisió territorial (estatal) del mon, hi ha una jerarquia que ve d’antic, és una jerarquia històrica que enfonsa les seves arrels en la colonització i que s’expressa com imperialisme o neocolonialisme (UE, EUA, Rússia, Xina…), on els sotmesos (menys les elits econòmiques i/o culturals dels països dominats) ocupen una posició subalterna i més vulnerable front el canvi climàtic, al marge de la seva posició dins la jerarquia mundial dels estats on viuen.

 

MENTRE HI HAGI CAPITALISME LA DEVASTACIÓ SEGUIRA!!

 

De fet capitalisme és sinònim de canvi climàtic, des dels seus orígens fins ara mateix. Amb la nocivitat sobre els treballadors de les indústries, amb el sutge, el fum i tòxics diversos sobre els barris i poblacions obreres, des de l’Anglaterra del segle XVIII i XIX, fins el Bangladesh o la Xina del segle XXI; nocivitat estesa sobre tot el planeta i a la que caldrà afegir els tòxics de l’agricultura industrial i els efectes del canvi global generat.

El canvi global afecta sobretot als pobres, son els més afectats pels fenòmens meteorològics extrems (tifons, huracans, inundacions, sequeres…), la pujada de nivell del mar i l’augment de noves malalties lligades a la temperatura…

Mentre que els ricatxos, no sols escapen als seus efectes (disposen de tecnologia i control sobre el territori), sinó que en treuen profit: noves inversions milionàries en energia “renovable”, obres públiques milmilionàries de prevenció dels riscos (protecció de costes, obres hidrològiques, renovació dels sistemes de comunicacions…). El control de desplaçaments de poblacions causades pel canvi climàtic, (fronteres, camps de refugiats, CIES, deportacions,..) també dona abundants beneficis a les industries del complex militar/industrial i polític.

Tot plegat una vegada més el “negoci del segle”, del segle XXI i amb el que quedi del segle XXII.

Segurament els dominadors de la terra tenen alguna cosa reservada front les crisis futures, una mena d’habitació del pànic, que en trets generals suposa segurament militarització, control social, polític, policial, i “naturalment”, més opressió i més dominació.

Es sol considerar que un 1% de la població mundial esmercen més del 50% dels recursos, en altres valoracions es diu que un 5% consumeix més del 90% de l’energia… Son avaluacions discutibles, però totes van en el mateix sentit, una minoria insignificant s’apodera d’una gran part del pastis. És fàcil imaginar que si el consum de matèria, d’aliment i d’energia d’un 5% de la població mundial s’igualés a la de la resta es podria revertir el canvi climàtic, però és inversemblant que aquest 5% renunciï voluntàriament als seus privilegis, així que, prenent la metàfora del vaixell a punt d’enfonsar-se, aquest 5% és el percentatge que haurà de baixar si no es conforma.

Indubtablement oposar-se a la dominació econòmica, cultural, oposar-se a la devastació i a la destrucció de la terra, oposar-se al tecnocapitalisme i als estats, tindrà un cost, un cost per les persones i per els ecosistemes, però, com es deia durant la revolució social de 1936, “no ens importa heretar un mon en runes, perquè portem un mon nou dins dels nostres cors”.

 

A New York aquest setembre i el desembre a Santiago de Chile s’han de reunir els poderosos del mon. Protegits per forces policials, militars i per les agències de seguretat estatals i privades. S’ajuntaran els capitalistes més sanguinaris i els seus caps de estat més servicials, els buròcrates més malvats, els tecnocientífics més desaprensius, els militars més brutals… Tots ells son la primera classe del transatlàntic, SON ELS QUI HEM DE TIRAR PER LA BORDA!!

La setmana del 20 al 27 de setembre és sols una fita per l’ecologisme liberal i estatista, però per aquells que aspirem a la eliminació de l’estat, el capitalisme patriarcal i la seva ideologia classista, és una oportunitat per desbordar els estrets marges de la domesticació i iniciar una via autònoma, anticapitalista i anarquista contra la nocivitat tecnoindustrial.